Sembla evident que hi ha determinades infraestructures, equipaments, projectes urbanístics i/o intervencions administratives que són necessàries, urgentment necessàries diria. És a dir, quasi ningú discuteix, o millor dit ningú amb dos dits de front discuteix, que necessitem noves presons, noves i més “narcosales”, equipaments per a menors conflictius, plantes de tractament de residus, parcs eòlics, torres de telecomunicacions, noves connexions elèctriques etc... El problema ve, des d’un temps cap aquí, en les reivindicacions de plataformes, organitzacions i grups veïnals que es senten o es veuen afectades per la decisió d’on s’ubiquen dites infraestructures i/o equipaments, és a dir, en allò que en terminologia anglosaxona s’ha denominat NIMBY ( No in my back yard), que traduït vindria a dir “no en el meu pati del darrera”, és a dir, “aquí no”. Evidentment aquesta resposta de la societat civil que es sent afectada per la ubicació d’una determinada infraestructura o decisió administrat