ARGUMENTS SOBRE EL FEDERALISME
Miquel Iceta
A continuació trobareu una breu introducció al federalisme i a la proposta federal del PSC.
- Arguments de tipus general
Origen
Federalisme ve del llatí foedus, és a dir, pacte. El poeta Joan Maragall el definia com Unió i Llibertat. És un corrent del pensament polític i un ideal d’organització social que concep la construcció d’un ordre mundial mitjançant un sistema de pactes entre els diferents pobles, les diferents nacions o els diferents estats. Parteix de la persona que lliurement s’associa a d’altres per formar comunitats. L’organització social es construeix a partir de cessions lliures de sobirania de les comunitats (en forma lateral –municipis—i en forma piramidal –regions, nacions, Estats, entitats supraestatals–). És la millor manera d’organitzar Estats i Unions d’Estats en un món de sobiranies compartides i interdependències creixents. Federalisme és, al mateix temps, autogovern i cogovern, és a dir, autogovern de les unitats federades i participació d’aquestes en el govern de la Federació.
Tradició
El federalisme té una gran tradició a Catalunya i també a Espanya (Valentí Almirall i Pi i Margall). S’ajusta molt bé als ideals de progrés de llibertat, fraternitat i solidaritat. És tracta d’acceptar la diversitat per reforçar la unitat. El federalisme ha impregnat l’europeisme a través de la reivindicació de construir uns Estats Units d’Europa.
El federalisme en el món
Segons el Fòrum de Federacions, 28 països, que suposen més del 40% de la població del món, s’autoanomenen federals o estan considerats generalment com a federals (Alemanya, Argentina, Austràlia, Àustria, Bèlgica, Bòsnia i Hercegovina, Brasil, Canadà, Emirats Àrabs Units, Espanya, Estats Units d’Amèrica, Etiòpia, Illes Comores, Índia, Iraq, Malàisia, Mèxic, Micronèsia, Nigèria, Palau, Pakistan, República Democràtica del Congo, Rússia, Saint Kitts i Nevis, Sud-àfrica, Sudan, Suïssa i Veneçuela). Gairebé totes les democràcies amb gran població o extensió territorial són federals. La Unió Europea té un bon nombre de característiques federals.
Variants del federalisme. Federalisme asimètric
El federalisme es presenta en moltes variants i contextos. L’essència del federalisme és que hi hagi dos nivells de govern constitucionalment establerts amb certa autonomia real l’un respecte de l’altre i que els governs de cada nivell siguin directament responsables davant els seus electorats respectius. En termes generals hi ha dues aproximacions diferents a la distribució de poders dins del federalisme: el model dual i el model cooperatiu. Molts països presenten elements de tots dos. El model dual (que s’ajusta més al plantejament que fa el PSC) suposa atribuir competències diferents a cada nivell de govern, mentre el model cooperatiu o integrat suposa reconèixer moltes competències compartides i els governs de les entitats constituents (províncies, regions, Comunitats Autònomes, Estats) sovint gestionen polítiques elaborades al centre. L’expressió federalisme asimètric descriu federacions en les quals la distribució de competències no és uniforme i també federacions que contenen diferents realitats nacionals (per exemple, a Espanya no totes les Comunitats Autònomes tenen competències en policia; i a Espanya hi ha Comunitats amb llengua i dret civil propi i d’altres que no, n’hi ha que gaudeixen de concert econòmic i n’hi ha que no). Per definir millor aquesta segona vessant, hi ha qui prefereix la denominació federalisme plurinacional.
Bilateralitat
La bilateralitat és un mecanisme directe de relació del govern central amb els governs de les unitats federades per resoldre determinades qüestions concretes (per exemple, el retorn dels papers de Salamanca va ser negociat directament entre el govern d’Espanya i el de la Generalitat; l’Estatut de Catalunya emmarca les relacions entre la Generalitat i l’Administració General de l’Estat en l’anomenada Comissió Bilateral).
Confederació
En aquests moments el dret internacional no reconeix cap confederació (tot i que Suïssa s’anomena Confederació Helvètica, és un estat federal). La raó fonamental és que en els sistemes confederals el govern central és una creació legal de les unitats constituents, que poden revertir la seva decisió de compartir sobiranies en qualsevol moment ja que no perden mai la sobirania originària; la inestabilitat que això suposa i l’escassa seguretat jurídica que proporciona explica l’absència de confederacions en l’actualitat.
Independència / secessió
Moltes constitucions federals exclouen la possibilitat de secessió (d’independència) de les unitats federades, però hi ha excepcions. L’exemple més interessant és el que proporciona Canadà on, per resoldre la qüestió plantejada pel secessionisme quebequès, s’ha establert que les províncies (nom que reben allà les unitats federades) poden celebrar referèndums en el que es plantegi la seva secessió (independència) amb condicions de “claredat”, pregunta clara, quòrum prefixat i resultat clar. La victòria del “sí” dóna peu a l’obertura de negociacions per a la independència. De l’experiència canadenca se’n dedueixen dos principis essencials: l’eventual secessió ha de ser un procediment acordat en el marc de la legalitat, no pot ser un procediment ni unilateral ni il·legal. És aquesta perspectiva la que inspira el recent acord entre el Regne Unit i Escòcia sobre aquesta qüestió.
- La solució federal que proposem els socialistes catalans
Espanya, Estat federal?
Tot i que molts experts consideren que el sistema espanyol és de tipus federal, hi ha qüestions que ens separen dels Estats federals més sòlids: la inexistència d’un Consell Federal (és a dir, no disposem d’una veritable cambra territorial, d’un Senat de les Comunitats Autònomes), un gran garbuix competencial amb un excés d’intervencionisme per part de l’Estat, un sistema de finançament poc transparent, i la manca de reconeixement a la plurinacionalitat, pluriculturalitat i plurilingüisme d’Espanya.
Balanç de l’Estat de les Autonomies
Tot i que el balanç de més de 30 anys d’Estat de les Autonomies és eminentment positiu (mai en la història d’Espanya hi havia hagut un període tan llarg de progrés, de descentralització política, de prosperitat econòmica, de reducció dels desequilibris territorials i de reconeixement de l’autogovern de Catalunya), no hi ha dubte que les relacions entre Catalunya i Espanya s’han vist sotmeses en els darrers anys a una tensió molt forta que ha estat percebuda de forma especialment negativa des de Catalunya.
Problemes concrets a resoldre
El procés que va conduir a l’aprovació de l’Estatut del 2006, la negociació del nou sistema de finançament aprovat l’any 2009 i la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 sobre l’Estatut han implicat profundes ferides, a les que cal afegir-hi els incompliments dels successius governs d’Espanya, la negativa a crear hispabons per mutualitzar el dèficit autonòmic (de la mateixa manera que demanem eurobons a la Unió Europea), la negativa a traslladar a les Comunitats Autònomes un major marge temporal per a reduir el dèficit públic que sí s’ha obtingut per la part del dèficit que correspon a l’Estat, les dificultats en matèria d’infraestructures (particularment el retard pel que fa al Corredor Mediterrani), la percepció d’injustícia pel que fa al finançament de la Generalitat perquè tot i les millores obtingudes, després d’aplicats els mecanismes d’anivellament i solidaritat, Catalunya perd posicions en la classificació de les Comunitats Autònomes en funció dels seus ingressos disponibles per càpita, mentre es manté el privilegi dels sistemes de conveni i concert, i l’ofensiva recentralitzadora del govern del PP que afegeix greuges a una situació en la que es percep un escàs respecte envers la identitat nacional catalana.
La proposta del PSC
Com a resposta a aquest malestar creixent, el PSC proposa una reforma constitucional que faci d’Espanya un Estat federal, respectuós de la realitat plurinacional, pluricultural i plurilingüística d’Espanya. En aquesta reforma caldrà combinar tècniques de federalisme asimètric i també els necessaris mecanismes bilaterals de relació. El procediment de reforma constitucional podrà iniciar-se pel Parlament de Catalunya o plantejar-se directament en el Congrés dels Diputats.
Continguts de la reforma constitucional
La reforma constitucional que proposem assegurarà el reconeixement de la identitat nacional catalana, de la seva singularitat en el marc espanyol, que té arrels històriques profundes i es manifesta especialment en la seva llengua, cultura, dret civil i institucions d’autogovern. Així mateix, la reforma constitucional que proposem contindrà regles clares que delimitin amb precisió els espais competencials de l’Estat i les Comunitats Autònomes, permetent que la Generalitat pugui desenvolupar les polítiques públiques, procurant la màxima proximitat, eficàcia i eficiència, evitant duplicitats i innecessàries interferències del govern de l’Estat. Les Comunitats Autònomes podran representar Espanya a nivell europeu i internacional en el marc de les seves competències exclusives. El Senat esdevindrà un Consell Federal amb presència dels governs de les Comunitats Autònomes.
Federalisme fiscal
La reforma que proposem recollirà també tècniques de federalisme fiscal per assolir un tracte econòmic just, a partir de les quals la gestió, recaptació, liquidació i inspecció de tots els tributs estigui a càrrec d’una Agència Tributària consorciada entre l’Estat i les Comunitats Autònomes que ho sol·licitin, amb uns mecanismes d’anivellament i solidaritat transparents que garanteixin el principi d’ordinalitat.
La regulació d’un referèndum sobre la independència
En el marc de la negociació de la reforma de la Constitució que farà d’Espanya un Estat federal, que és la nostra proposta i la nostra prioritat, caldrà abordar també la regulació d’un referèndum o consulta específica sobre la independència. Ens estimem més de dir a les coses pel seu nom, i evitem per tant les expressions “autodeterminació” o “dret a decidir” a causa de la seva imprecisió. Caldrà regular aquest referèndum o consulta específica sobre la independència amb caràcter vinculant a partir de l’experiència de la “claredat” canadenca, establint amb precisió qui pot demanar-lo, quin suport ha de recollir la petició, la pregunta a formular, el quòrum de participació i el suport que ha de recollir la resposta favorable a la secessió. La victòria del sí implicaria a la negociació de les condicions de la independència i la victòria del no implicaria la impossibilitat de tornar a convocar un referèndum d’aquestes característiques en un termini mínim de deu anys.
Comentaris